JOSEP Mª DE SAGARRA I CASTELLARNAU. Barcelona (1894-1961) - Poeta, dramaturgo, novelista y periodista. Les orenetes i els falziots. (Las golondrinas y los vencejos.)

CUADRO DE AURELIO TOLOSA Y ALSINA.



APUNT BIOGRÀFIC.

Josep Maria de Sagarra és un escriptor ben especial dintre de les lletres catalanes, de difícil classificació -si es té la dèria de classificar- . Comparteix aquesta característica amb Josep Pla, i com ell és un autor que, malgrat la seva popularitat, no ha arribat a tenir un reconeixement unànime: sempre hi ha hagut entre els qui marquen els cànons oficials i oficiosos qui l'ha oblidat o qui ha passat de puntetes per la seva obra. I la veritat és que Sagarra excel·lí en tots els gèneres literaris que conreà: poeta, novel·lista, dramaturg, cronista de la societat del seu temps... Aquí us el presentem amb uns matisos nous dintre de la seva prosa: com a pedagog i ornitòleg. Sagarra, enamorat de la natura i coneixedor del país, es va adonar que els seus contemporanis, tant de la ciutat com del poble, mostraven sovint una actitud poc civilitzada envers uns habitants fonamentals de l'entorn: els ocells. Així que va decidir explicar la bellesa i els beneficis d'aquests animalons per tal de canviar la mentalitat que havia detectat. Ecologista quan encara n'hi havia pocs, entre el naturalista que classifica -no sempre amb precisió- i el poeta que vol suggerir i mostrar bellesa, entre el positivisme i el franciscanisme, Sagarra s'adreça, amb una prosa magnífica, sobretot als nens, perquè sap que només si els convenç a ells canviarà la situació que ha constatat i transformarà una cultura i uns instints que considera reprovables. A continuació podeu llegir uns breus fragments del pròleg i la primera de les narracions d'Els ocells amics, i confirmar el vostre amor als ocells o començar a canviar les vostres actituds. L'obra fou publicada l'any 1921 o 1922 per la Generalitat de Catalunya i reeditada posteriorment per l'Editorial Juventud, amb il·lustracions de Narro. Segur que després d'aquestes petites mostres necessitareu llegir el llibre sencer.
(Más abajo, encontraréis la traducción al castellano.)

ORENETA DE FINESTRA.

LES ORENETES I ELS FALZIOTS
(Más abajo encontraréis la traducción al castellano.)

A Catalunya tenim quatre menes d'orenetes: l'oreneta de xemeneia, que és la que abunda pertot arreu; l'oreneta de finestra, que també és anomenada cul-blanc i sol rodar per les ciutats i llocs de molta gent; l'oreneta de ribera, que ja és més escassa i volta pels camps a les vores dels rius i torrents; i el roquerol, que és una oreneta menuda, tota negrosa, i només es troba en els llocs de muntanya i a les masies apartades.

La més estesa de totes i la més simpàtica és l'oreneta de xemeneia, que és coneguda arreu amb el nom sol d'oreneta. Té gairebé un pam de la punta del bec a la cua, i les seves plomes són acolorides amb més gràcia que les de cap altra mena d'orenetes. Té tota l'esquena d'un color negre lluent, que sembla blau metàl·lic, i el front i la gorja d'un coloret castany rogenc. Diuen les velles de pagès que té aquest color perquè, havent anat a desclavar els claus dels peus i les mans de Nostre Senyor quan era a la creu, es va quedar amb la cara pintada de sang. Té tota la panxa pintada d'un color de palla, i al mig de la cua, que fa com una forqueta, hi té dues taques blanques que semblen dues perles.

L'oreneta s'escampa per Europa i el nord de l'Àfrica. Sol arribar a casa nostra la darrera quinzena de març, i a la primeria d'abril totes les parelles ja han vingut i totes estan atrafegades amb els nius. Quan arriben als nostres països, les orenetes estan contentes i xisclen d'un cap del dia a l'altre; i quan se'n van estan tristes i sembla que facin el viatge per força. Això vol dir que el país de les orenetes és el nostre, que aquí i tenen llur niu i llur alegria.

El niu de l'oreneta és una meravella de treball i d'enginy. L'edifiquen sempre adossat a la paret: en una pallissa, sota el balcó, en un racó de la cuina, a la quadra dels animals, pertot arreu (com més animat és el lloc, millor); però sempre de manera que estigui a cobert de la pluja i en un lloc arrecerat del vent.

El niu de l'oreneta està fet de fang: si pot ésser, d'una argila ben grassa. L'oreneta l'agafa amb el bec i el pasta amb la saliva, i va guarnint les parets i va fent una mena d'olla perfecta com no la faria cap terrisser. Per aguantar-lo hi posa una mica de tronquets i palletes; i, quan té la cassola feta, a dins la farceix de tiges finíssimes, de pèls d'animal i borrissol de ploma. Si fa bon temps, amb vuit dies una parella d'orenetes en tenen prou per a deixar el niu llest i acabat. Generalment, les orenetes fan servir el mateix niu una colla d'anys. Cada parella sap ben bé on deixa la seva casa; i, quan torna, el primer que fa es veure com segueix el niu, i, si hi ha hagut algun desperfecte o s'ha fet malbé d'alguna banda, de seguida i posa remei i el deixa com nou.

Quan el niu està fet, la femella pon quatre o sis ous petitets i de forma semblant a un pinyó, amb la closca fina com un tel de ceba. Aquests ous són blancs amb taques fosques o vermellenques. Quan fa bon temps, el mascle es cuida de dur l'aliment a la femella mentre cova; però, si plou o el temps és humit, la femella se l'ha d'anar a cercar ella mateixa, i aleshores, és clar, com que no pot covar tan seguit, el naixement de les orenetes petites tarda més temps: a vegades la covada dura quinze o vint dies.

Quan neixen, els petits són lleigs com un pecat; i es pot dir que només sels veu el bec groguent, que sempre tenen obert. Aleshores els pares no es cansen de dur-los menjar, i veureu que en quatre dies es van fent i es van plomant, i de seguida comencen a treure el cap per damunt del niu per veure què passa. Generalment, al cap de dues o tres setmanes ja poden començar a volar i fer de les seves. Els pares els vigilen, i quan es fa fosc els fan tornar cap al niu. Després els acostumen a passar la nit fora de casa; i a la fi, quan ja són prou espigadets, els abandonen perquè se les campin per llur compte i s'espavilin a guanyar-se la vida caçant mosquits i papellonetes de tota mena.

Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tan de profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor per a matar o fer patir una oreneta!

L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc que no s'acaba mai i que sembla que digui: "-Vit, vit, xirrivit!" Els pagesos diuen que l'oreneta, quan canta, diu: "-Lleva't de matí, lleva't de matí!"

A l'Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:

"-M'he llevat,

m'he rentat,

he esmorzat,

he anat a Montserrat,

i tu encara ets al llit:

lleva't, lleva't de matí!"

Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt.

Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i quan tot just comença a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una faixa de color de perla, que es va emblavint i després es va enrossint, les orenetes es desperten i comencen a xisclar. Els altres ocells encara dormen; tot és silenci i tranquil·litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga voltar i despertar tothom. I, al cap d'un quartet, veureu que els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament, i els pardals rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms. Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten, elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat i han donat menjar a les gallines.

Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que corren. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo del que és dolent, els amics dels enemics. Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses.

Mengen insectes petits del ram de les mosques i els mosquits i dels espiadimonis, papallones d'aquelles tan remenudes, escarabatets; però no mengen mai insectes de fibló verinós: està provat que una fiblada d'aquestes les mata. Les orenetes només cacen al vol, i no són capaces d'agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou dies seguits i els insectes estan amagats, les orenetes arriben a passar fam: aleshores les veureu que volen ran de terra per espantar els mosquits i les papallones que s'arreceren sota les fulles i veure si els poden fer volar i empassar-se'ls. Segons el temps que fa i l'hora del dia, volen baix o a gran alçada; i la gent del camp coneix el canvi del temps pel vol que duen les orenetes.

Quan fa bon sol i poden caçar tant com volen, les orenetes van tipes i satisfetes, i no paren de cantar i fer entremaliadures: amb el mal temps, les veureu arrupides i callades, i és que les pobretes passen molta gana i no estan per cançons.

Les orenetes són l'alegria de la casa de camp mentre dura la calor i les diades llargues: ara, quan comença la pluja i apunta la tardor, les orenetes comencen a reunir-se, generalment, en un lloc a la vora de l'aigua, amb les cueretes i els estornells. Quan arriba el dia del viatge, s'acoblen per les teulades; i quan ve l'hora de pondre's el sol, com si obeïssin a un senyal donat per les més velles, totes emprenen el vol, s'enfilen a una gran alçada, i se'n van cap a l'Àfrica a cercar la calor i la vida que aquí els escassegen.

Abans la gent creia coses molt estranyes sobre aquesta desaparició de les orenetes. Els antics pensaven que es capbussaven dins l'aigua; altres havien dit que s'amagaven dintre d'unes esplugues, i que s'hi estaven quietes tot l'hivern sense menjar ni moure's. Però això no és exacte: les orenetes fan aquest llarg viatge perquè llur naturalesa els el demana, i, quan presenten que per aquí comença el bon temps, tornen alegres i contentes com si res no hagués passat.

El cul-blanc, o oreneta de finestra, és una mica més petita. És tota d'un blau negre lluent per la part de sobre, menys del carpó, que és blanc com la llet, i per això és anomenada cul-blanc, i de tota la part de sota, des de la gorja a la cua, és tan blanca com del carpó.

Es pot dir d'aquesta oreneta que és tan graciosa com l'altra, una mica més petita, una mica més ensopida, i potser no tan lleugera volant, però potser és més sociable: el niu el fa sempre en companyia d'altres parelles. De vegades es veuen en una paret una vintena de nius de cul-blancs, que són tapats de dalt i només tenen un foradet d'entrada.

Els cul-blancs arriben més tard que les orenetes, però també tarden més a anar-se'n. Els pares s'estimen tant els petits, que, una vegada, una femella va trobar la casa on tenia el seu niu tota plena de flames, i es va tirar al foc amb la becada per als petits perquè no es morissin de fam.



Després de parlar de les orenetes caldrà que pensem una mica en els pobres falziots, que bé prou s'ho mereixen, amb aquells tips que es fan de volar i voltar els campanars i xisclar sense repòs. S'ha de confessar que els falziots no tenen ni de bon tros la gràcia de les orenetes: això fa que no siguin tan estimats; però, com a fer bé i netejar l'aire, són tant o més útils que les orenetes.

Dels falziots, a Catalunya, en dieun també falzies, martinets i magalls. Aquest nom de magall està molt ben trobat; perquè quan volen, amb les ales tan negres i tan rígides, semblen un magalló d'aquests petits per a treure les herbes dels conreus.

Els falziots tenen un pam, si fa no fa: són una mica més grandets que les orenetes; d'un color emmascarat i d'ales molt llargues. Tenen les potetes molt curtes i cobertes de ploma fins a les ungles. I quines ungles més esmolades i més recargolades! Els falziots gairebé mai no s'aturen en cap branca, s'arrapen a les parets, i es pot dir que tot el dia volen. Quan un cau a terra, li costa qui-sap-lo d'aixecar-se i tornar a prendre volada, perquè és ben cert que a penes es poden valer de les potes. Això sí: per a barallar-se i esgarrapar-se els uns ala altres, aquelles ungles ja els fan servei; perquè els falziots són dels ocells més malcarats que corren, i no tenen ni de bon tros el coneixement de les orenetes.

Tampoc no són graciosos, ni saben fer un niu ben fet. Moltes vegades aprofiten els nius d'altres ocells, fent fugir la femella que cova. Quan es decideixen a fer-se'l d'ells, hi duen quatre brosses i quatre plomes i quatre drapets, que recullen volant, o roben a altres nius.

El lloc que trien per pondre és un forat de paret, d'un campanar o d'un edifici ben alt. De vegades se'n van a llocs despoblats on hi hagi molt de roquissar, i entre les esquerdes del pedreny s'amaguen i es guarneixen la casa.

Els falziots fan dues postes. Cada vegada ponen un parell d'ous molt allargadets. Als petits els costa molt de créixer, i no són tan espavilats com els de les orenetes.

Per a caçar insectes no hi ha ningú que guanyi el falziot. Algú ha suposat que els falziots no bevien gens d'aigua, però això no és pas veritat. El que passa és que el falziot és molt brut: no es renta sinó quan plou. Si alguna vegada arreplegueu un falziot, el trobareu ple de polls.

Per cantar té ben poca traça: fa un crit que es fica a les orelles i que només té un so agut: "-Spiii, spiii, criii!" I així tot el sant dia. A les ciutats, a vora els temples i els campanars, els falziots arriben a ser-hi a milers, i sempre xisclant i volant.

Els falziots no són tan respectats com les orenetes, i hi ha gent que els escopeteja, perquè diuen que amb arròs són molt bons. Però els qui ho diuen tenen molt mal gust, perquè la carn del falziot és negra i amargant i eixarreïda; i n'hi ha tan poca que hom no en té ni per començar. A més a més, matar un falziot és tan injust com matar una oreneta.

Les orenetes i els falziots són la gran joia del nostre cel blau, a la ciutat i al camp. Imagineu-vos un dia de maig, d'aquests tan tebis i tan pintats dels colors més bonics, amb un perfum a les muntanyes i el benestar pertot arreu: quina mena de cosa faria, aquest dia de maig, si no veiéssiu i no sentíssiu les orenetes i els falziots, amb un volar tan diferent les unes dels altres, però que lliga tan bé amb el color del cel i amb l'alegria de la primavera!

                                                                     EL FALZIOT.    

Josep Maria de Sagarra és un escriptor ben especial dintre de les lletres catalanes, de difícil classificació -si es té la dèria de classificar- . Comparteix aquesta característica amb Josep Pla, i com ell és un autor que, malgrat la seva popularitat, no ha arribat a tenir un reconeixement unànime: sempre hi ha hagut entre els qui marquen els cànons oficials i oficiosos qui l'ha oblidat o qui ha passat de puntetes per la seva obra. I la veritat és que Sagarra excel·lí en tots els gèneres literaris que conreà: poeta, novel·lista, dramaturg, cronista de la societat del seu temps... Aquí us el presentem amb uns matisos nous dintre de la seva prosa: com a pedagog i ornitòleg. Sagarra, enamorat de la natura i coneixedor del país, es va adonar que els seus contemporanis, tant de la ciutat com del poble, mostraven sovint una actitud poc civilitzada envers uns habitants fonamentals de l'entorn: els ocells. Així que va decidir explicar la bellesa i els beneficis d'aquests animalons per tal de canviar la mentalitat que havia detectat. Ecologista quan encara n'hi havia pocs, entre el naturalista que classifica -no sempre amb precisió- i el poeta que vol suggerir i mostrar bellesa, entre el positivisme i el franciscanisme, Sagarra s'adreça, amb una prosa magnífica, sobretot als nens, perquè sap que només si els convenç a ells canviarà la situació que ha constatat i transformarà una cultura i uns instints que considera reprovables. A continuació podeu llegir uns breus fragments del pròleg i la primera de les narracions d'Els ocells amics, i confirmar el vostre amor als ocells o començar a canviar les vostres actituds. L'obra fou publicada l'any 1921 o 1922 per la Generalitat de Catalunya i reeditada posteriorment per l'Editorial Juventud, amb il·lustracions de Narro. Segur que després d'aquestes petites mostres necessitareu llegir el llibre sencer.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO.

LAS GOLONDRINAS Y LOS VENCEJOS.

En Catalunya tenemos cuatro clases de golondrinas: la golondrina de chimenea, que es la que abunda por todas partes; la golondrina de ventana que también es llamada culo-blanco y suele rondar por las ciudades y lugares de mucha gente, la golondrina de ribera, que ya es más escasa y merodea por los campos bordeando los rios y torrentes; y el roquerol que es una golondrina menuda, muy negruzca y tan solo se encuentra en los lugares de montaña y en las masías más apartadas. 

La más extendida de todas y la más simpática es la golondrina de chimenea, que es conocida en todas partes con el nombre exclusivo de "golondrina". Tiene casi un palmo desde la punta del pico hasta la cola, y sus plumas son coloreadas con más gracia que las de cualquier otra clase de golondrinas. Tiene toda la espalda de un color negro brillante, que parece azul metálico, y la frente y la garganta de un colorcillo castaño rojizo. Dicen las payesas viejecitas que tiene este color porque, habiendo ido a desclavar los clavos de los pies y las manos de Nuestro Señor cuando estaba en la cruz, se quedó con la cara pintada de sangre. Tiene toda la barriga pintada de un color de paja y en el medio de la cola que hace como una horquilla tiene dos manchas blancas que parecen dos perlas. 

La golondrina se escampa por Europa y el norte de África. Suele llegar a nuestra casa la última quincena de marzo, y en la primera de abril todas las parejas ya han venido y todas están atareadas con los nidos. Cuando llegan a nuestros países, las golondrinas están contentas y chillan de un extremo del día al otro; y cuando se van están tristes y parece que hagan el viaje a la fuerza. Ésto quiere decir que el país de las golondrinas es el nuestro, que aquí tienen su nido y su alegría. 

El  nido de la golondrina es una maravilla de trabajo e ingenio. Lo edifican siempre adosado en la pared, en un pajar, debajo del balcón, en un rincón de la cocina, en la cuadra de los animales, por todas partes (cuanto más animado es el lugar, mejor); pero siempre de manera que esté refugiado de la lluvia y en un lugar resguardado del viento. 
El nido de la golondrina está hecho de barro: a poder ser de una arcilla muy grasa. La golondrina la coge con el pico y la amasa con la saliva, y va guarneciendo las paredes y va haciendo una especie de olla perfecta como no la haría ningún alfarero. Para aguantarlo le pone un poco de tronquitos y pajitas; y, cuando tiene hecha la cazuela, a dentro la rellena de tallos finísimos, de pelos de animal y pelusa de pluma. Si hace bonanza, con ocho días una pareja de golondrinas tiene suficiente para dejar el nido listo y acabado. Generalmente, las golondrinas hacen servir el mismo nido un montón de años. Cada pareja sabe perfectamente dónde deja su casa; y, cuando regresa, lo primero que hace es ver como sigue el nido, y si ha habido algún desperfecto o se ha estropeado por alguna parte, enseguida le pone remedio y lo deja como nuevo.
Cuando el nido está hecho, la hembra pone cuatro o seis huevos pequeñitos y de forma parecida a un piñón, con la cáscara fina como una tela de cebolla. Estos huevos son blancos con manchas oscuras o rojizas. Cuando hace buen tiempo, los machos se encargan de llevar el alimento a la hembra mientras incuba; pero si llueve o el tiempo es húmedo, la hembra se lo ha de ir a buscar por sí misma, y entonces, está claro, como no puede incubar tan seguido, el nacimiento de las golondrinas pequeñas tarda más tiempo: a veces la incubación dura quince o veinte días.
Cuando nacen, los pequeños son feos como un pecado; y se puede decir que tan solo se les ve el pico amarillento, que siempre tienen abierto. Entonces los padres no se cansan de llevarles comida, y veréis que en cuatro días se van formando y se van plumando, y enseguida empiezan a asomar la cabeza por encima del nido para observar qué sucede. Generalmente, al cabo de dos o tres semanas ya pueden empezar a volar y hacer de las suyas. Los padres los vigilan, y cuando se hace oscuro los hacen volver al nido. Después los acostumbran a pasar la noche fuera de casa ; y al final, cuando ya están bastante espigaditos, los abandonan para que campen por su cuenta y se espabilen ganándose la vida cazando mosquitos y maripositas de toda clase.
En el mundo no hay ningún pájaro más espabilado que la golondrina. Es tan buena para el payés, y es tan provechosa y da tanta alegría, que la golondrina es el pájaro más apreciado, y todo el mundo la respeta y todos hablan bien de ella. ¡Se ha de tener muy mal corazón para matar o hacer sufrir a una golondrina!

La golondrina parece que piense y tenga más entendimiento que muchas personas. Y, como graciosa y llena de cualidades, es la reina de todos los animalillos de pluma. La golondrina es ágil, atrevida, alegre, trabajadora. Siempre va limpia; siempre queda elegante. El canto de la golondrina es un gritito fresco que no se termina nunca y que parece decir: "-Vit, vit, xirrivit!" Los payeses dicen que la golondrina, cuando canta, dice: "- ¡Levántate pronto, levántate pronto-!"

En El Ampurdán le hacen decir un montón de cosas. La gente del campo explica el chillido de la golondrina de esta manera:

"-Me he levantado,
me he lavado,
he desayunado,
he ido a Montserrat,
y tú todavía estás en la cama.
Levántate, levántate, de mañana!"

Porque éso sí, la golondrina de madrugadora lo es mucho.

Aquellos buenos días de primavera, cuando todavía está muy oscuro y cuando apenas empieza a clarear en la raya del horizonte, y se ve al principio una faja de color perla, que se va azulando y después se va enrosando, las golondrinas se despiertan y empiezan a chillar. Los otros pájaros todavía duermen; todo es silencio y tranquilidad; las herramientas del campo a penas se ven; de los establos sale una bocanada de aire de reposo; y las golondrinas dejan el nido, y empiezan a dejarse ir con aquella gracia, y ahora se frotan por la acequia  y se lavan la cara y las alas, y se expulsan más frescas y más contentas aún, y venga a rondar y despertar a todos. Y, al cabo de un cuarto, verán que los otros pájaros se desperezan, el peti-rojo comienza a cantar delicadamente, y los gorriones enfurruñados y medio adormecidos, se desfogan con su parloteo continuado, y en el palomar se empieza a sentir el parrupeo de las palomas. Las golondrinas hacen como aquellas amas de casa que, cuando los otros se despiertan, ellas ya han vuelto de misa, y ya han encendido el fuego, y ya se han peinado y han dado de comer a las gallinas. 


Las golondrinas son una de las clases de pájaros con más entendimiento que corren. Se saben conformar con las circunstancias de la vida, distinguen lo que es bueno de lo que es malo, los amigos de los enemigos. Con los enemigos las golondrinas tienen un gran atrevimiento: con los que no les han de hacer daño la golondrina vive pacífica y satisfecha. Cuando ve a otro animalillo que está en peligro, vuela enseguida para ayudarlo. Es decir, las golondrinas son de un buen corazón y de una gracia tan extremada, que ya se han ganado bien todas las atenciones y delicadezas.

Comen insectos pequeños del ramo de las moscas y los mosquitos y de las libélulas,  mariposas de aquellas tan sumamente pequeñas, escarabajitos; pero no comen nunca insectos de aguijón venenoso: está probado que una aguijonada de estas los mata. Las golondrinas solo cazan al vuelo, y no son capaces de coger un animalillo que esté en reposo. A veces, cuando llueve dias seguidos y los insectos están escondidos, las golondrinas llegan a pasar hambre: entonces las veréis que vuelan a ras de tierra para espantar a los mosquitos y a las mariposas que se refugian debajo de las hojas para ver si los pueden hacer volar y tragárselos. Según el tiempo que hace y la hora del día, vuelan bajo o a gran altura; y la gente del campo conoce el cambio del tiempo por el vuelo que llevan las golondrinas.

Cuando hace mucho sol y pueden cazar tanto como quieren, las golondrinas van  hartas y satisfechas, y no paran de cantar y hacer travesuras: con el mal tiempo, las veremos  encogidas y calladas, y es que las pobrecillas pasan mucho hambre y no están para canciones.


Las golondrinas son la alegría de la casa de campo mientras dura el calor y los días largos: ahora bien, cuando empieza la lluvia y apunta el otoño, las golondrinas empiezan a reunirse generalmente, en un lugar al borde del agua, con las  aguzanieves y los estorninos. Cuando llega el día del viaje se acoplan por los tejados; y cuando llega la hora de ponerse el sol, como si obedeciesen a una señal dada por las más viejas, todas emprenden el vuelo, se suben a una gran altura, y se van hacia África a buscar el calor y la vida que aquí les escasean.
Antiguamente la gente creía cosas muy extrañas sobre esta desaparición de las golondrinas. Los antiguos pensaban que se sumergían dentro del agua; otros decían que se escondían dentro de unas rocas, y que se quedaban quietas todo el invierno sin comer ni moverse. Pero ésto no es exacto: las golondrinas hacen este largo viaje porque su naturaleza se lo pide, y, cuando presienten que por aquí empieza el buen tiempo, vuelven alegres y contentas como si nada hubiera sucedido.

El culo-blanco. o golondrina de ventana, es un poco más pequeña. Es totalmente de un azul negro brillante por la parte de encima, menos de la rabadilla que es blanco como la leche, y por ello se le llama culo-blanco, y de toda la parte de debajo, desde la  garganta  hasta la cola, es tan blanca como de la rabadilla.

Se puede decir de esta golondrina que es tan graciosa como la otra, un poco más pequeña, un poco más amodorrada, y quizás no tan ligera volando, pero tal vez es más sociable: el nido lo hace siempre en compañía de otras parejas. A veces se ven en una pared una veintena de nidos de culo-blancos, que están tapados por arriba y sólo tienen un agujerito de entrada.

Los culo-blancos llegan más tarde que las golondrinas, pero también tardan más en marcharse. Los padres quieren tanto a los pequeños, que, una vez una hembra encontró la casa donde tenía su nido toda llena de llamas, y se lanzó al fuego con el pico lleno para los pequeños para que no se muriesen de hambre.

Después de hablar de las golondrinas será preciso que pensemos un poco en los pobres vencejos, que bien se lo merecen, con aquellos hartones que se hacen de volar y rondar los campanarios y chillar sin reposo. Se ha de confesar que los vencejos no tienen ni de lejos la gracia de las golondrinas: lo cual hace que no sean tan estimados; pero, para hacer bien y limpiar el aire, son tan o más útiles que las golondrinas.

A los vencejos, en Catalunya se les llama también culantrillos de pozo y martinetes.  Este nombre de vencejo está muy bien encontrado; porque cuando vuelan, con las alas tan negras y tan rígidas,  parecen una azada  de estas pequeñas para quitar las hierbas de los cultivos.


Los vencejos miden un palmo, más o menos: son un poco más grandes que las golondrinas; de un color enmascarado y de alas muy largas. Tienen las patitas muy cortas y cubiertas de pluma hasta las uñas. ¡Y qué uñas más afiladas y más retorcidas! Los vencejos casi nunca se paran en ninguna rama, se agarran a las paredes, y se puede decir que todo el día vuelan. Cuando uno cae al suelo, le cuesta quién sabe cuánto de levantarse y volver a emprender el vuelo, porque es muy cierto que a penas se pueden valer de las patas. Éso sí; para pelearse y arañarse los unos a los otros, aquellas uñas ya les sirven; porque los vencejos son de los pájaros más malcarados que corren , y no tienen ni de lejos el conocimiento de las golondrinas.


Tampoco son graciosos, ni saben hacer un nido bien hecho. Muchas veces aprovechan los nidos de otros pájaros, haciendo huir a la hembra que incuba. Cuando se deciden a apoderarse de él, llevan cuatro brozas y cuatro plumas y cuatro trapitos, que recogen volando, o roban a otros nidos.


El lugar que escogen para poner es un agujero de pared, de un campanario o de un edificio bien alto. A veces se van a lugares despoblados donde haya mucha roca, y entre las grietas de la piedra se esconden y se preparan la casa.
Los vencejos hacen dos puestas. Cada vez ponen un par de huevos muy alargados. A los pequeños les cuesta mucho crecer, y no son tan espabilados como los de las golondrinas.


Para cazar insectos no hay nadie que gane al vencejo. Alquien ha supuesto que los vencejos no bebían nada de agua, pero éso no es verdad en modo alguno. Lo que pasa es que el vencejo es bastante sucio: solo se lava cuando llueve. Si alguna vez recogéis un vencejo lo encontraréis lleno de piojos.

Para cantar tiene muy poca traza. hace un grito que se mete en las orejas y que solo tiene un sonido agudo: "-Spiii, spiii, criii!" Y así todo el santo día. En las ciudades, cerca de los templos y los campanarios, los vencejos llegan a ser miles, y siempre gritando y volando.
Los vencejos no son tan respetados como las golondrinas, hay gente que los escopetea, porque dicen que con arroz son muy buenos. Pero los que ésto dicen tienen muy mal gusto, porque la carne de vencejo es negra y amarga  ; y hay tan poca que uno no tiene ni para comenzar. Además matar un vencejo es tan injusto como matar una golondrina.


 Las golondrinas y los vencejos son la gran alegría de nuestro cielo azul, en la ciudad y en el campo. ¡Imaginaos un día de mayo, de estos tan tibios y tan pintados de los colores más bonitos, con un perfume en las montañas y el bienestar por todas partes: que especie de cosa haría, este día de mayo, si no vieséis y no sintieséis a las golondrinas y los vencejos, con un vuelo tan diferente las unas de los otros, pero que armoniza tan bien con el color del cielo y con la alegría de la primavera!

APUNTE BIOGRÁFICO.

Josep Maria de Sagarra es un escritor muy especial dentro de las letras catalanas, de difícil clasificación -si se tiene la manía de clasificar-. Comparte esta característica con Josep Pla, y como él es un autor que, a pesar de su popularidad, no ha llegado a tener un reconocimiento unánime: siempre ha habido entre los que marcan los cánones oficiales y oficiosos quién le ha olvidado o quién  ha pasado de puntillas por su obra. Y la verdad es que Sagarra destacó en todos los géneros literarios que cultivó: poeta, novelista, dramaturgo, cronista de la sociedad de su tiempo. Aquí os lo presentamos con unos matices nuevos dentro de su prosa: como pedagogo y ornitólogo. Sagarra, enamorado de la naturaleza y conocedor del país, se dio cuenta que sus contemporáneos, tanto de la ciudad como del pueblo, mostraban a menudo una actitud poco civilizada hacia unos habitantes fundamentales del entorno: los pájaros. Así que decidió explicar la belleza y los beneficios de estos animalillos a fin de cambiar la mentalidad que había detectado. Ecologista cuando aún habían pocos, entre el naturalista que clasifica -no siempre con precisión- y el poeta que quiere sugerir y mostrar belleza, entre el positivismo y el franciscanismo, Sagarra se dirige con una prosa magnífica, sobretodo a los niños, porqué sabe que sólo si los convence a ellos cambiará la situación que ha constatado y transformará una cultura y unos instintos que considera reprobables.  A continuación podéis leer unos breves fragmentos del prólogo y la primera de las narraciones de "Els ocells amics", y confirmar vuestro amor a los pájaros o empezar a cambiar vuestras actitudes. La obra fue publicada el año 1921 ó 1922 por la Generalitat de Catalunya y reeditada posteriormente por la Editorial Juventud, con ilustraciones de Narro. Seguro que después de estas pequeñas muestras necesitaréis leer el libro entero. 


FUENTES DE LAS FOTOGRAFÍAS:  Historia, leyendas y fenómenos de Sevilla.