RAMÓN TUSQUETS I MAIGNON. Barcelona 1838- Roma 1904 -Primer impressionisme.

JOAN FIVELLER DAVANT FERRAN D'ANTEQUERA. (Quadre de Ramón Tusquets.)
Joan Fivallerr exigeix a Ferran d'Antequera que pagui el vectigal de la carn (Ramon Tusquets i Maignon 1885


ENFRONTAMENT DEL VECTIGAL.     (Al final del post hay un pequeño vocabulario.)

L'enfrontament del vectigal fou la reclamació efectuada el 1416 pel llavors conseller segon de Barcelona Joan Fiveller al rei Ferran I per tal que pagués el dret del vectigal sobre la carn que els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat, del qual el rei pretenia estar exempt.

Ferran d'Antequera, infant i regent de Castella, havia estat elegit sobirà de la Corona d'Aragó pel Compromís de Casp el 1412. Acostumat al context castellà, on el procés històric cap a una monarquia autoritària avançava imparable, i poc avesat al pactisme, que a la Corona d'Aragó havia aconseguit frenar-lo en profit dels estaments, el nou monarca va tenir alguns enfrontaments amb les institucions dels seus nous estats, controlades per aquests últims, especialment amb les del Principat de Catalunya, més desenvolupades que les dels altres territoris. Tan bon punt inicià el regnat, les corts de Barcelona de 1413 marcaren el terreny tot afirmant l'autoritat de la Diputació del General per a "fer complir les lleis al rei i als seus oficials" igual que a tothom.

En aquest context de preocupació dels estaments per l'arbitrarietat del poder reial, el febrer de 1416 el rei Ferran I pretengué quedar lliure de les imposicions sobre els queviures que els compradors de la seva cort adquirissin. En una reunió d'urgència, el Consell de Cent decidí enviar al rei una comissió, encapçalada pel conseller segon Joan Fiveller, per a exigir-li'n el pagament. El rei va acabar cedint per a evitar més tensions i enfrontaments.
Aquest pols entre l'autoritarisme monàrquic i els estaments ha estat mitificat per la historiografia favorable a aquests últims (Pere Joan Comes al segle XVI) i, molt en particular, per la de la Renaixença. Una i altra hi van voler veure un episodi heroic a favor de la llibertat (municipal) i l'última, a més a més, un acte de reivindicació nacional, interpretacions si més no matisables que van transcendir també a la literatura i a les arts plàstiques. En el marc d'aquestes interpretacions, la mort de Ferran d'Antequera, esdevinguda a l'abril del mateix any, s'ha volgut vincular de forma gratuïta a l'enuig que l'enfrontament li provocà.           
               

Encapçalament del post:  "LA MORT DE SISARÀ."

BATALLA DEL GOLF DE NÀPOLS. Roger de Llúria captura al Príncep de Salerno, Carles d'Anjou.
(Quadre de Ramón Tusquets.)




La Batalla del golf de Nàpols fou una de les batalles de la Guerra de Sicília

Després de la victòria al combat de Malta  Roger de Llúria, amb les galeres pròpies i les capturades, va provocar els angevins tot atacant la costa calabresa  Nàpols i Posilipo. Finalment, en absència de Carles I i d'Anjou, el príncep de Salerno va armar un estol i va anar al combat.

LA BATALLA.
El 5 de juny de 1284[2] l'estol de Roger de Llúria fou atacat prop de Nàpols per l'angeví sota el comandament de Carles de Salerno el coix, i després d'un primer contacte Roger va fingir retirar-se cap a Castellamare però es va aturar en sec per iniciar el combat en mig de les aigües del golf de Nàpols.

L'estol català, armat de soldats acostumats al combat i més destres en maniobres navals que els cortesans i cavallers francesos va embestir les galeres enemigues, tret de les deu comandades per Enric de Mar, que va escapar per ser finalment capturat pels catalans i preses les naus. Mentretant es combatia ferotgement a la Galera de Capua, comandada per Carles de Salerno, fins que Roger de Llúria feu berrenar la galera per enfonsar-la i els francesos es van rendir.

CONSEQÜÈNCIES.
A començaments de 1285 va morir a Foggia Carles I d'Anjou,  i Carles II el coix va ser proclamat successor però com encara era presoner dels catalans van exercir la regència el seu nebot Robert d'Artois i Gerard de Parmo. Carles II va ser alliberat en virtut dels tractats d'Oloron i de Canfranc i va ser coronat a Rieti el 29 de maig de 1289 rebent del Papa el títol de Carles de Palerm i el de rei de Sicília, i es va signar una treva per dos anys.

DAMA ITALIANA. Acuarela sobre papel. Ramón Tusquets.

Óleo sobre lienzo. Ramón Tusquets.

ENTRADA DEL PRÍNCEP DE VIANA A BARCELONA. (Quadre de Ramón Tusquets.)
ANTECEDENTS.
El camp, durant el segle XIII i els primers decennis del segle XIV, va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava qualsevol terreny.

La producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l'Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d'aconseguir més masovers o parcers.
Però al segle XIV comença una crisi a causa de la mortalitat (bàsicament per la pesta negra) i de l'emigració cap a la ciutat, que va provocar una davallada de la població al camp. Això va comportar que la terra conreada disminuís i, conseqüentment, els ingressos dels senyors. Per contrarestar aquesta disminució d'ingressos, augmenten la pressió sobre els pagesos amb el consegüent malestar.
Els masos abandonats (masos rònecs) comencen a ser habituals i els pagesos del voltant que encara resisteixen, els ocupen i exploten pel seu compte, enfortint el seu poder i força davant els senyors feudals.

SEGLE XV. COMENCEN ELS CANVIS.

La posició reial en el canvi de segle, tant Joan I (1387-1396) com Martí l'Humà (1396-1410) i l'esposa d'aquest, Maria de Luna, van orientar la política reial vers les súpliques pageses de llibertat i abolició dels mals usos.

Però a la mort de Martí l'Humà sense descendència, s'entronitza com a rei de la Confederació de Catalunya-Aragó Ferran d'Antequera mitjançant el compromís de Casp.
Encoratjats els senyors amb el canvi dinàstic, aprofiten les Corts de Barcelona de 1413 convocades per Ferran I d'Antequera per atendre les demandes econòmiques del monarca a canvi d'aconseguir la reparació dels greuges soferts i l'aprovació de la constitució antiremença, que permet al senyor poder fer foragitar de Pau i Treva el pagès que abandonés el mas i a aquells que, després de canviar de domicili, pretenien mantenir els seus drets sobre les terres i amenaçaven els senyors i els nous cultivadors (en referència als que ocupaven i explotaven amb tercers els masos rònecs). El 1413 es dóna termini d'un any per vendre a vassalls o cedir les terres al senyor.
Durant el regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1458), a les Corts de Tortosa de l'any 1430, els senyors van declarar que "els pagesos havien de continuar vivint com ho havien fet sempre i que no tenien dret a proclamar la seva llibertat" i l'Església creia que els pagesos havien de continuar pagant els mateixos drets que pagaven abans de la "injusta demanda de llibertat".

LA SITUACIÓ DELS VASALLS.
Els vasalls havien de viure a les terres que cultivaven sense posibilitat d'eixir-hi sense autorització del seu senyor. No podien vendre els seus inmobles i, en cas de morir sense testar o sense descendència, una tercera part del seu patrimoni anava a parar a mans del seu senyor. La dona i filles del pagès podien servir a la casa del senyor si aquest ho decidia, qui tenia també dret de cuixa (prima nocte).


EL SINDICAT REMENÇA I LA PREPARACIÓ DE LA GUERRA.
Les fortes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella el rei Alfons, des de Nàpols, a dictar l'1 de juliol de 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei la seva intervenció.
Amb aquesta finalitat es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué, més de 400 reunions controlades per un oficial reial.
La Diputació del General defensà els interessos dels senyors, i en gener de 1449 envià ambaixades a Nàpols a parlar amb el rei, s'oposà a que es fes pública la decisió reial i manà detenir els oficials que la pregonaren.
Col·labora activament amb la Diputació, l'alta noblesa, l'alt clergat i el Consell de Cent, els dirigents del qual i el propi municipi són propietaris de camperols de remença.
Malgrat la prohibició, es van fer les reunions, però l'oferta feta pels pagesos es va quedar curta davant dels 400 mil florins que van oferir les Corts el 1452.
Noves contraofertes pageses i la negativa de les Corts a fer efectiva l'ajuda mentre el monarca no tornés a Catalunya li van portar a recolzar de nou els remences i a suspendre provisionalment, els mals usos i servituds fins que s'arribés a un acord.
El 14 de gener de 1455, publicà la Sentència lnterlocutòria, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada en 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i rebre l'ajuda oferta per les Corts.
Les necessitats econòmiques per si soles no expliquen l'actuació d'Alfons el Magnànim, al qual hauria resultat més fàcil entendre's amb els senyors que amb els camperols. El que estava en joc era el poder polític de Catalunya: el que es discuteix és l'autoritat reial, que no podrà ser efectiva per més diners que es donin al monarca mentre no es recuperi el patrimoni reial i no es redueixin els poders senyorials.
El 27 de juny de 1458 mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II qui, ja havia presidit les Corts de 1454 en la seva qualitat de lloctinent general de la Corona d'Aragó, que li havia atorgat el seu germà.



 REVOLTA DELS REMENCES I GUERRA CIVIL CATALANA:  DOS MOTIUS AMB ENEMIC COMÚ.

Monument commemoratiu a Amer. En aquest monestir, el 8 de novembre del 1485, els síndics remences signaven el compromis d'acceptar l'arbitratge del Rei Ferran II en llur conflicte amb els senyors feudals. La vila ho rememora en el 500 aniversari de l'efemèrides. Amer, 8 de novembre del 1985 Vegeu articles específics: Guerra dels remences - Guerra civil catalana

Joan II tenia un enfrontament amb el seu fill, Carles de Viana per la corona de Navarra. Carles gaudia de la protecció del seu oncle Alfons, a Nàpols. La mort d'aquest, facilita a Joan II l'empresonament de Carles de Viana. Les Corts catalanes de Lleida assumiran la seva defensa quan és empresonat el 1460, enfrontant-se amb el rei.
La mort al 1461 del príncep Carles, es la guspira que provoca l'inici de la guerra civil catalana entre la Diputació del General i Joan II. Paral·lelament, els remences fan costat al rei i inicien una revolta contra la noblesa i, per tant contra la Diputació que els recolzava. La revolta va ser liderada per Francesc de Verntallat des d'Hostoles i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard el 28 d'octubre de 1472, Joan II entra a Barcelona, guanya la guerra, i se signa la Capitulació de Pedralbes, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.
Fruit d'un sentiment d'abandonament de la corona a les reivindicacions remences, en 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada pel remença radical Pere Joan Sala. Esclafada aquesta revolta, Ferran II, fill de Joan II, va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Els pagesos de remença estaven al límit de la resistència de les injustes servituds.




VOCABULARI:
això - ésto
aleshores- entonces
altres- otros
angevins- angevinos
aquest pols - este pulso
avesat- acostumbrado
cap a  una - hacia una
cedint- cediendo
coix- cojo
conreava- cultivaba
consequüentment- consiguientemente.                                                              
davallada- descenso.
desenvolupades- desarrolladas
dret de cuixa- derecho de pernada
(prima nocte.)
en mig - en medio
enuig- enojo
eixir-hi - salir de ellas
encapçalada- encabezada
enfonçar-la - hundirla
enuig- enojo
es va aturar en sec- se paró de repente
esclafada- achafada, ahogada
esclatar- estalla
esdevinguda- acontecida
estol- escuadra, conjunto de buques.
exempt- exento.
féu - hizo
fer- hacer
fins- hasta
foragitar- expulsar
gaudia- gozaba
greuges- agravios
guspira- chispa
ha restat- ha quedado
Hagué de dedicar-se- Tuvo que dedicarse
llavors- entonces
lliure- libre
lloctinent- lugarteniente
llur- su
mateix- mismo
nebot- sobrino
Pau i Treva- Paz y tregua
pretengué- pretendió
propers- cercanos
qualsevol- cualquier
queviures- víveres
recolzar- apoyar
s'ha volgut- se ha querido
sense- sin
sobtadament- repentinamente
sota - bajo
tan bon punt- así que
tothom- todos
tret- salvo, excepto.
va anar - fue

                                              


RAMÓN TUSQUETS I MAIGNON. en un retrat de RAMÓN MARTÍ I ALSINA.

ENTERRAMENT DEL PINTOR MARIÀ FORTUNY. (R. Tusquets.)
Apunt biogràfic de Ramón Tusquets:

Hagué de dedicar-se al comerç fins a la mort del seu pare. Format aleshores a Madrid com a pintor, anà a Roma (1865) en companyia de J.L.Pellicer.

Enterrament de Fortuny, de Ramon Tusquets i Maignon - © Fototeca.catAllà s'establí i féu amistat amb Marià Fortuny, l'enterrament del qual pintà en un oli que és la seva obra mestra (1874; Museu d'Art Modern de Barcelona), de gran audàcia i capacitat de síntesi. Pintà paisatges lluminosos, ben construïts i propers al primer impressionisme, però el seu nom ha restat lligat a obres detallistes d'un realisme anecdòtic i a pintures d'història tòpiques, com la sèrie catalanista —amb temes de Jaume I, Roger de Llúria, Fiveller, el príncep de Viana i Pere el Gran—, que pintà en 1885-86 per a M.Boada de Barcelona. Exposà a la Sala Parés de Barcelona, a Madrid, Nàpols, Torí, París i Viena.













                          








                                               

CAMPEROLA. (campesina.)



NOTA. El pintor Ramón Tusquets va realitzar aquestes obres relatives a la Història de Catalunya, per la qual cosa, m'ha semblat interessant de fer-ne referència.
FONTS:
Quadres i textes extrets de Vikipèdia.